Després d’una llarga aproximació s’arriba a un dels peus de via més especials de Montserrat, un bosc original que transporta irremeiablement a una època on el Massís no estava sotmès a la implacable pressió humana. Aurons, teixos i alzines conformen un espai reconfortant per a l’escalador abans d’enfrontar-se a l’arrogant mar de pedra que es…
Juntament amb l’Agulla Vista i l’Agulla del Miracle el Cor de Be completa aquesta trinitat d’agulles que dominen el pas entre els Frares i els Ecos. La via 2006 del Cor de Be és una variant d’entrada de l’Aresta Brucs que li afegeix un plus de dificultat. Tot i que el realment interessant d’aquesta ascensió…
Carregada de personalitat l’Agulla del Miracle es troba enclavada en un lloc estratègic, frontera entre Frares i Ecos, tot just al costat del coll homònim. Amb una posició altiva i abocada al nord, a les ànimes enfiladisses no els importarà la seva modesta alçada i la llarga passejada per arribar al peu de via, hi…
A la banda baixa de la Canal del Migdia s’alça discreta la Cajoleta, roca ascendida amb certa freqüència per la seva agradable Aresta Brucs. Però és al vessant est on es presenten els recorreguts més interessants. Aquesta cara, a diferència del vessant de migdia, es presenta vertical a la seva primera meitat, alhora que farcida…
Quan des del cim del Montgròs ens delectem amb les vistes que s’obren a ponent, de seguida se’ns presenta l’arrogant vessant est del Cilindre, no obstant les mirades més enfiladisses tampoc poden perdre detall del suculent mantell petri de la cara est de la Miranda del Cilindre. I es per aquest pany per on s’enfila…
La Francesc Casanovas és la via d’oferta dels Plecs, grau moderat, roca de primera i sobretot, ben equipada, res a veure amb les seves veïnes. La via és agradable, un segon llarg molt bo de típica finura montserratina, contrasta amb un cinquè del tot forçat, intentant no trepitjar massa l’Aresta del Sol. L’ascensió pot acabar…
A la part baixa de la Canal del Migdia, talment com el sentinella custodi dels Plecs de llibre, la Cajoleta s’alça dissimulada. Amb un vessant sud característic, tombat a la base i més trempat a mida que ens acostem al cimall, l’Aresta Brucs esdevé una ruta 100% lògica, resseguint tota la banda sud per finalment…
A continuació vers el nord dels emblemàtics plecs de llibre s’eleva un altre conjunt de plecs, aquests més modestos, arribant fins ben bé el torrent de Migdia. Al darrer plec, arrepenjat sobre el mateix Montgròs s’alça l’Aresta Pólux, una senzilla via que la Nostromo aprofita per enfilar la darrera gran canaleta d’aquesta banda del Montgròs….
Escalada discreta i agradable, la Desig de Sol ressegueix l’Aresta sud de l’Agulla de cap a peus. Totalment equipada només haurem de menester un grapat de cintes, els estreps i ganes de passejar per torrar-nos al sol.
Hi ha itineraris que són una declaració d’intencions, una manera d’entendre l’escalada. Sens dubte, l’Aresta Arcarons pertany a aquesta categoria de via, on toca escalar sense embuts, sublimant l’escalada més montserratina per sortir airosos d’aquest magnífic tobogan que és l’aresta sud Del Plec Superior. Rocam excel·lent, bona dosi d’exposició i un dels entorns més feréstecs…
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Talaia privilegiada, la Torre dels Aurons és un dels miradors naturals més exclusius del Massís amb unes vistes excepcionals sobre Frares. Guanyar el cim obliga sí o sí a dedicar uns minuts a contemplar l’espectacle mentre recollim cordes i preparem el ràpel, moment de joia que l’escalador d’esperit sensible sap assaborir amb calma. L’Aresta Fredi-Picazo…
A vegades és la suma de les petites coses allò que dóna sentit a tot plegat, conformant quelcom aclaparador. L’Anglada-Eli és una d’aquestes sumes: talaia privilegiada i solitaria, roca de la millor i una línia que és pura delícia. Sempre sentirem qui digui que és una rampa massa llunyana per tant pocs metres, però com…
Ubicació magnífica, abocat al sud, amb un teló de fons d’oliveres, el Faraó és un bon destí pel mesos freds. A més l’aproximació feixuga assegura tranquil·litat, sens dubte el millor complement per gaudir d’aquesta preciosa integral, plena de lògica i categoria.
La darrera tirada de l’Homo Montserratinus és senzillament excepcional: una fissura on totes les preses són bones i qualsevol flotant queda a caldo, mentre guanyem metres sense vacil·lar ni un moment, tot plegat en un escenari vertical amb Sant Jeroni com espectador de luxe. Però no és només això, es tracta d’un itinerari per gaudir…
El voluminós i arrodonit Montgròs ens ofereix la seva millor versió a la rabassuda vessant est, encarada a la canal del Migdia, cor salvatge de Montserrat, on encara és possible passejar pel bosc original entre alzines i teixos. La Griviola Bella és la ruta natural per ascendir aquest vessant; una petita obra d’art que resseguint…